Quan ens vam
conèixer duies els cabells molt curts.
Mai els hi has
tornat a portar tant.
Les dents eren
plenes de ferralla metal·litzada, lluny de les peces transparents que es
col·loquen ara.
Eres tan alta, o
hauria de dir baixa?, com ho era jo. Però molt més prima.
Semblaves tant
poqueta cosa...
Ens presentaren
al pati i automàticament vam compartir taula.
Començà el nostre
gran viatge.
Comptàvem els
minuts enrere a l’escriptori i ràpidament els esborràvem amb dits llepats, per
a no deixar-hi rastre.
El nostre enemic
era comú: les matemàtiques.
Llargues hores
entre xifres que, encara avui, no sé ben bé si hem entès.
D’ençà que
acabaren les nostres hores de pupitre no t’he sentit mai lluny.
Sé que els teus
cabells, ara llargs, les teves dents perfectament alineades i la teva mateixa
estatura, entenen encara, després de quinze anys, el simple fet d’una mirada
que pot despertar una bona rialla.
No em cal
escriure un relat d’enyorança quan la història és encara real. No és la meva
memòria que engalana els fets o em canvia les veritats.
És el que fas per
mi cada dia, per fer-me sempre costat, que aquest relat avui escoltes i espero
que el facis per molts anys continuar.
Relat llegit a
l’Aquesta nit només canten per mi a Bocaradio el Dimecres 12 de Març del 2015.
No hay comentarios:
Publicar un comentario