PUNT I SEGUIT

Tot s’acaba i si alguna vegada m’he enamorat o he sabut què és estimar, ha estat amb tu.

Potser no ho entens, perquè no ets una persona, ets una ciutat.

L’espai on sempre havia viscut.

Allí on el cel és més blau. On les muntanyes saluden al mar cada dia.

Un indret que cada vegada recull més estrangers i fa sentir estranys a aquells que hi van néixer.

La multiculturalitat, en diuen. La invisibilitat de diferències físiques, però no pas econòmiques.

Reculls molts dels qui no volen treballar i marxem els que més t’hem estimat.

Barcelona, ets el punt de partida i el final del meu viatge.

No obstant això, l’horitzó és avui molt llunyà, del mateix blau exactament que el mar i no en puc esbrinar la diferència.

Deixa’m seguir somiant amb els teus colors, la teva gent lleugerament daurada i els teus sabors tan especials.

Perdona’m si a vegades perdo la paciència i parlo meravelles de l’estranger, on tot és més net i la gent més ordenada.

Sé que tu ets el que ets perquè has permès massa i jo només desitjo que em permetis també a mi tornar algun dia.

Ser a casa amb la seguretat de saber que no hi ha cap altra llar. Saber que tot i que no ets perfecte, sempre pots millorar.

I aleshores podré dir una altra vegada que els estius fan olor de crema solar i aigua salada, la tardor a castanyes i moniatos amb canyella, els hiverns dibuixen estrelles als terrats del Passeig de Gràcia i a la primavera, la qual gaudim ara, deixa volar un polsim que semblen petits flocs de neu o boniques boletes de cotó pels carrers de la nostra casa. La meva casa...

Londres, acabant d’arribar de Barcelona, a 5 de maig del 2015. 

Relat per l’últim programa de l’Aquesta nit només canten per mi a Bocaràdio