sábado, 17 de octubre de 2015

LA PÉRDIDA


Siempre me pregunto, aunque no voluntariamente: ¿a qué sabe la pérdida?
Es un dolor que esperas, del que crees estar preparado, pero cuando oyes la mala noticia un pinchazo recorre tu pecho y, por donde ha pasado ese rayo de dolor, queda un vacío inexplicable.
Tu estómago se llena de sufrimiento y te es increíblemente difícil comer. 
Tu cabeza, no obstante, queda vacía. Agujeros en tu mente te hacen vivir en un mundo inexistente. Piensas, pero a la vez no lo haces. Solo estás ahí en ese momento, sin poder hacer ni decir nada.
Te quedas en ese estado durante días, en los cuales las noches son muy cortas y el insomnio muy largo.

Y llega el día del entierro, ese día tan sufrido, en el que llorarás hasta quedarte sin lágrimas en el cuerpo  y recordarás todas las cosas bellas de esa persona.
Después de este duro trance pasará el tiempo y con él  se arrastrará el olvido.
Pensarás en esa persona con una triste sonrisa en los labios y le echarás de menos en secreto.
Sentirás ese pinchazo que sufriste al conocer su muerte, cada vez menos intenso, al oír su nombre y, de pronto un día, olvidarás el dolor de la muerte.



Y entonces te preguntarás: ¿a qué sabe la pérdida? Y la sufrirás de nuevo.


Londres, 21 de Diciembre del 2013. Tras la muerte de Rosa Vidal a los 94 años: la meva àvia.

viernes, 9 de octubre de 2015

NO-DIENTE


El dolor en la boca era extremadamente intenso.
En uno de mis constantes lamentos se me ocurrió decir cuánto me dolía el diente, con la acertada mención de mi madre de que no me podía doler un diente que ya no tenía.
Así pues, lo que me causaba daño no era el diente, sino su ausencia.

El no-diente se había convertido en mi forma de vida.

Era cuando tenía algo y lo perdía que era consciente de lo mucho que lastima.
No es el perder un objeto, una persona o un sentimiento lo que nos causa angustia o malestar. Es, sencillamente, haberlo tenido y después perdido para siempre.

El no-diente es una metáfora del mundo real.

Es un hueco que te queda física y psicológicamente de algo que habías desestimado y que ahora que ya no está contigo.
No echamos de menos a esa persona, sino el tener una persona que nos haya querido. No es el objeto en concreto el que nos falta, sino el haberlo poseído.
No es el diente lo que me duele, sino el hueco que me ha dejado en la dentadura.

Pero, por suerte, la encía sanará. Se regenerará lentamente hasta cubrir el agujero. Y en ocho meses la herida habrá cicatrizado, hasta tal punto que ni yo ni mi cuerpo nos acordaremos de esa muela. Ni del amor y la amistad perdida, ni de los objetos ausentes...

Simplemente, volveré a poseer sin saberlo y a disipar para lamentarlo, en un eterno ciclo de tener y perder, hasta no poder contarlo.

Barcelona, 9 de octubre del 2015. Con dos muelas menos.

jueves, 1 de octubre de 2015

LA NÒRIA


La vella nòria vora el riu ara és vermella, quan sempre havia sigut blava.
Tot ha canviat i no me n'havia adonat fins ara.

En arribar, la neu em va impressionar.
Cada floc que queia m’enamorava.
Les petites gotes glaçades em gelaven les galtes i quan estavellaven sobre les ulleres m’hi deixaven unes gracioses marques.
Caminar sobre la neu era una odissea i el fet de caure una gran riallada.
No obstant això, avui un llençol blanc sobre el paisatge és sinònim d’un mal dia. Caminar a poc a poc per no caure ja no em fa pas gràcia.
Els flocs que m’entorpeixen la mirada i em gelen les galtes no em fan pas somriure, sinó una gran arruga al mig del front.
Abans veia les petites coses, aquelles tan diferents de la meva Barcelona, i m’enamoraven.
Amb el temps, tot allò que era diferent fou un amor passatger, perquè tu ets la ciutat del meu cor.
Tant se val que estiguis bruta, que hi tinguis alguns indesitjables o que no siguis la més organitzada del món.
Ja no m’importa la calor insuportable quan visc a un país on les hores de sol estan comptades.

La nòria canviarà de colors, així com canvio jo, però tu mai no deixaràs de ser la ciutat que m’ha fet i per la que viuré amb el recel de voler-hi tornar, però no poder-hi encara.  



Relat llegit al programa 90 de l’Aquesta nit només canten per mi a Bocaràdio l’11 de febrer del 2015.

martes, 29 de septiembre de 2015

L'ALBA

Quan ens vam conèixer duies els cabells molt curts.
Mai els hi has tornat a portar tant.
Les dents eren plenes de ferralla metal·litzada, lluny de les peces transparents que es col·loquen ara.
Eres tan alta, o hauria de dir baixa?, com ho era jo. Però molt més prima.
Semblaves tant poqueta cosa...

Ens presentaren al pati i automàticament vam compartir taula.
Començà el nostre gran viatge.
Comptàvem els minuts enrere a l’escriptori i ràpidament els esborràvem amb dits llepats, per a no deixar-hi rastre.
El nostre enemic era comú: les matemàtiques.
Llargues hores entre xifres que, encara avui, no sé ben bé si hem entès.

D’ençà que acabaren les nostres hores de pupitre no t’he sentit mai lluny.
Sé que els teus cabells, ara llargs, les teves dents perfectament alineades i la teva mateixa estatura, entenen encara, després de quinze anys, el simple fet d’una mirada que pot despertar una bona rialla.

No em cal escriure un relat d’enyorança quan la història és encara real. No és la meva memòria que engalana els fets o em canvia les veritats.
És el que fas per mi cada dia, per fer-me sempre costat, que aquest relat avui escoltes i espero que el facis per molts anys continuar.


Relat llegit a l’Aquesta nit només canten per mi a Bocaradio el Dimecres 12 de Març del 2015.

domingo, 27 de septiembre de 2015

PUNT I SEGUIT

Tot s’acaba i si alguna vegada m’he enamorat o he sabut què és estimar, ha estat amb tu.
Potser no ho entens, perquè no ets una persona, ets una ciutat.
L’espai on sempre havia viscut.
Allí on el cel és més blau. On les muntanyes saluden al mar cada dia.
Un indret que cada vegada recull més estrangers i fa sentir estranys a aquells que hi van néixer.
La multiculturalitat, en diuen. La invisibilitat de diferències físiques, però no pas econòmiques.
Reculls molts dels qui no volen treballar i marxem els que més t’hem estimat.
Barcelona, ets el punt de partida i el final del meu viatge.

No obstant això, l’horitzó és avui molt llunyà, del mateix blau exactament que el mar i no en puc esbrinar la diferència.
Deixa’m seguir somiant amb els teus colors, la teva gent lleugerament daurada i els teus sabors tan especials.
Perdona’m si a vegades perdo la paciència i parlo meravelles de l’estranger, on tot és més net i la gent més ordenada.
Sé que tu ets el que ets perquè has permès massa i jo només desitjo que em permetis també a mi tornar algun dia.
Ser a casa amb la seguretat de saber que no hi ha cap altra llar. Saber que tot i que no ets perfecte, sempre pots millorar.

I aleshores podré dir una altra vegada que els estius fan olor de crema solar i aigua salada, la tardor a castanyes i moniatos amb canyella, els hiverns dibuixen estrelles als terrats del Passeig de Gràcia i a la primavera, la qual gaudim ara, deixa volar un polsim que semblen petits flocs de neu o boniques boletes de cotó pels carrers de la nostra casa. La meva casa...



Londres, acabant d’arribar de Barcelona, a 5 de maig del 2015. 
Relat per l’últim programa de l’Aquesta nit només canten per mi a Bocaràdio

miércoles, 23 de septiembre de 2015

En Cupido ara du texans

En Cupido ara du texans. Li agrada veure com les parelles que ha ajuntat s'estimen. Però, també veu les que ja no s'estimen on la paraula respecte s'ha perdut. La seva nova missió és fer de l'amor una feliç aventura, més enllà de la química de l'inici. Convertir el viatge en un paradís de comprensió i respecte sense patiment. Estimant-se. Potser en Cupido no existeix. Segurament ell siguem tu i jo.



Relato ganador del tercer premio en el concurso del Institut Català de la Dona (Noviembre 2012)

lunes, 21 de septiembre de 2015

Jugando a hacer poesía

Nuestros veranos eran de jardines llenos de moras.
Avispas que volaban apresuradamente de fruta en flor
Que me asustaban con su zumbido, cuando volar era su única intención.

Playas que estaban entonces lejos.
Caminos sin asfaltar.
Calles de bajada con toallas secas y arena anaranjada,
Vueltas con el peso de la ropa mojada y piedras por esquivar.

Gritos de niños en bicicleta,
Juegos aún por inventar.
Un cielo azul nos abrazaba
La lluvia nos impedía la libertad.

Mi abuelo perdía la memoria
Y plantaba plantas para volverlas a arrancar.
Mi abuela despotricaba, pero yo no entendía ni quería escuchar.

Mangueras de agua cuando mi padre no trabajaba.
Días de playa y juegos en el mar.
No existía el miedo en mi infancia,
Tampoco el malestar.

Televisiones con programas infantiles
Que nos hacían reír, nunca llorar.
Padres que se querían y nos querían,
Helados y sandías para refrescar.

Hoy miro atrás y echo de menos
Esa inocencia, mirada de cristal.
Donde no había más días grises
En los cuales no pudiese salir a jugar.

Crecer significa perder esa sonrisa,
Darse de frente con la realidad
Trabajar por dinero que rápidamente se va.

No me importa ya si llueve, tengo que salir igual.



Poesía inaudita. Londres, 9 de Junio del 2013.

Seguidores

Datos personales (links)