LA NÒRIA

La vella nòria vora el riu ara és vermella, quan sempre havia sigut blava.

Tot ha canviat i no me n'havia adonat fins ara.

En arribar, la neu em va impressionar.

Cada floc que queia m’enamorava.

Les petites gotes glaçades em gelaven les galtes i quan estavellaven sobre les ulleres m’hi deixaven unes gracioses marques.

Caminar sobre la neu era una odissea i el fet de caure una gran riallada.

No obstant això, avui un llençol blanc sobre el paisatge és sinònim d’un mal dia. Caminar a poc a poc per no caure ja no em fa pas gràcia.

Els flocs que m’entorpeixen la mirada i em gelen les galtes no em fan pas somriure, sinó una gran arruga al mig del front.

Abans veia les petites coses, aquelles tan diferents de la meva Barcelona, i m’enamoraven.

Amb el temps, tot allò que era diferent fou un amor passatger, perquè tu ets la ciutat del meu cor.

Tant se val que estiguis bruta, que hi tinguis alguns indesitjables o que no siguis la més organitzada del món.

Ja no m’importa la calor insuportable quan visc a un país on les hores de sol estan comptades.

La nòria canviarà de colors, així com canvio jo, però tu mai no deixaràs de ser la ciutat que m’ha fet i per la que viuré amb el recel de voler-hi tornar, però no poder-hi encara.  

Relat llegit al programa 90 de l’Aquesta nit només canten per mi a Bocaràdio l’11 de febrer del 2015.