L'ALBA

Quan ens vam conèixer duies els cabells molt curts.

Mai els hi has tornat a portar tant.

Les dents eren plenes de ferralla metal·litzada, lluny de les peces transparents que es col·loquen ara.

Eres tan alta, o hauria de dir baixa?, com ho era jo. Però molt més prima.

Semblaves tant poqueta cosa...

Ens presentaren al pati i automàticament vam compartir taula.

Començà el nostre gran viatge.

Comptàvem els minuts enrere a l’escriptori i ràpidament els esborràvem amb dits llepats, per a no deixar-hi rastre.

El nostre enemic era comú: les matemàtiques.

Llargues hores entre xifres que, encara avui, no sé ben bé si hem entès.

D’ençà que acabaren les nostres hores de pupitre no t’he sentit mai lluny.

Sé que els teus cabells, ara llargs, les teves dents perfectament alineades i la teva mateixa estatura, entenen encara, després de quinze anys, el simple fet d’una mirada que pot despertar una bona rialla.

No em cal escriure un relat d’enyorança quan la història és encara real. No és la meva memòria que engalana els fets o em canvia les veritats.

És el que fas per mi cada dia, per fer-me sempre costat, que aquest relat avui escoltes i espero que el facis per molts anys continuar.

Relat llegit a l’Aquesta nit només canten per mi a Bocaradio el Dimecres 12 de Març del 2015.

PUNT I SEGUIT

Tot s’acaba i si alguna vegada m’he enamorat o he sabut què és estimar, ha estat amb tu.

Potser no ho entens, perquè no ets una persona, ets una ciutat.

L’espai on sempre havia viscut.

Allí on el cel és més blau. On les muntanyes saluden al mar cada dia.

Un indret que cada vegada recull més estrangers i fa sentir estranys a aquells que hi van néixer.

La multiculturalitat, en diuen. La invisibilitat de diferències físiques, però no pas econòmiques.

Reculls molts dels qui no volen treballar i marxem els que més t’hem estimat.

Barcelona, ets el punt de partida i el final del meu viatge.

No obstant això, l’horitzó és avui molt llunyà, del mateix blau exactament que el mar i no en puc esbrinar la diferència.

Deixa’m seguir somiant amb els teus colors, la teva gent lleugerament daurada i els teus sabors tan especials.

Perdona’m si a vegades perdo la paciència i parlo meravelles de l’estranger, on tot és més net i la gent més ordenada.

Sé que tu ets el que ets perquè has permès massa i jo només desitjo que em permetis també a mi tornar algun dia.

Ser a casa amb la seguretat de saber que no hi ha cap altra llar. Saber que tot i que no ets perfecte, sempre pots millorar.

I aleshores podré dir una altra vegada que els estius fan olor de crema solar i aigua salada, la tardor a castanyes i moniatos amb canyella, els hiverns dibuixen estrelles als terrats del Passeig de Gràcia i a la primavera, la qual gaudim ara, deixa volar un polsim que semblen petits flocs de neu o boniques boletes de cotó pels carrers de la nostra casa. La meva casa...

Londres, acabant d’arribar de Barcelona, a 5 de maig del 2015. 

Relat per l’últim programa de l’Aquesta nit només canten per mi a Bocaràdio

En Cupido ara du texans

En Cupido ara du texans. Li agrada veure com les parelles que ha ajuntat s'estimen. Però, també veu les que ja no s'estimen on la paraula respecte s'ha perdut. La seva nova missió és fer de l'amor una feliç aventura, més enllà de la química de l'inici. Convertir el viatge en un paradís de comprensió i respecte sense patiment. Estimant-se. Potser en Cupido no existeix. Segurament ell siguem tu i jo.

Relato ganador del tercer premio en el concurso del Institut Català de la Dona (Noviembre 2012)

Jugando a hacer poesía

Nuestros veranos eran de jardines llenos de moras.

Avispas que volaban apresuradamente de fruta en flor

Que me asustaban con su zumbido, cuando volar era su única intención.

Playas que estaban entonces lejos.

Caminos sin asfaltar.

Calles de bajada con toallas secas y arena anaranjada,

Vueltas con el peso de la ropa mojada y piedras por esquivar.

Gritos de niños en bicicleta,

Juegos aún por inventar.

Un cielo azul nos abrazaba

La lluvia nos impedía la libertad.

Mi abuelo perdía la memoria

Y plantaba plantas para volverlas a arrancar.

Mi abuela despotricaba, pero yo no entendía ni quería escuchar.

Mangueras de agua cuando mi padre no trabajaba.

Días de playa y juegos en el mar.

No existía el miedo en mi infancia,

Tampoco el malestar.

Televisiones con programas infantiles

Que nos hacían reír, nunca llorar.

Padres que se querían y nos querían,

Helados y sandías para refrescar.

Hoy miro atrás y echo de menos

Esa inocencia, mirada de cristal.

Donde no había más días grises

En los cuales no pudiese salir a jugar.

Crecer significa perder esa sonrisa,

Darse de frente con la realidad

Trabajar por dinero que rápidamente se va.

No me importa ya si llueve, tengo que salir igual.

Poesía inaudita. Londres, 9 de Junio del 2013.

PESSIGOLLES

Bevíem d'una font de Barcelona, al parc del davant de la Sagrada Família.

Aquesta fotografia la va fer el meu pare.

El paisatge era tan bonic com ell el va saber captar.

El cel era d'un blau tan intens que cap núvol podia esquinçar la seva bellesa.

Les torres de la Sagrada Família li feien pessigolles com li fan cada una de les punxes de la muntanya de Montserrat.

No obstant això, es mostrava impassible. Deixant un enorme sol regalar-nos els seus rajos de temperatura ideal.

Els verds brillaven amb força i les flors ens engalipaven amb la seva olor. Era primavera.

L'església, encara en construcció, estava rodejada del que a mi em semblaven petites formigues amb càmeres fotogràfiques retractant aquest moment, tal com feia el meu pare.

Els meus germans seguien bevent de la font i jo li vaig demanar al pare si podia veure-hi també pel visor de la càmera. Volia saber que hi veia que tant el feia somriure.

Em preguntà si volia fer una fotografia i li vaig dir que no. I quan finalment em deixà mirar per la finestreta vaig somriure jo també.

Que bonica és la vida darrera d'una càmera!

Quin sentiment saber que puc capturar-ne un instant, un trosset de Barcelona per guardar-me'l a la butxaca i a la memòria per sempre.

Aleshores vaig entendre-ho tot, perquè tants estrangers venen a la nostra terra i perquè els que som d'aquí n'estem tan orgullosos.

Els meus germans jugaven a mullar-se amb l’aigua de la font i el meu riure esclatà ben fort: ells no sabien el que sabíem mon pare i jo.

Text de l’1 de juny del 2013 modificat per ser llegit a l’Aquesta Nit Només Canten per Mi a Bocaradio el 12 d’abril del 2015. 

OLIVES

Al metro d’un país estranger pujo els esglaons sense pensar-hi. Tinc el cap ple de coses que he de fer.

Fins que m’arriba aquella olor.

La de les olives del mercat de Barcelona. Aquelles que menjàvem els tres germans. Grosses, d’un color verd fosc amb un gran pinyol, el qual devies lluitar per no tragar-te’l si no volies tenir una olivera per sempre a l’estomac.

Aquells que no eren engolits acabaven sent llençats ben lluny amb totes les nostres forces. Emperò, a vegades, seguits d’un capirot de la mare si no ens n'havíem salvat.

Les olives del mercat venien en una bossa de plàstic transparent i no com ara amb aquelles capsetes de les quals no en cau pas res.

El nostre tresor rajava si tenia un foradet i havies de córrer a tapar-lo amb el dit si no volies deixar el teu rastre de suc d’olives per totes les rajoles amb flors de l’ara Nova Esquerra de l’Eixample.

Aquestes eren cobertes de fulles que amagaven grans misteris i que devíem espolsar si no plovia.

La felicitat, aleshores, no era la nòmina a final de mes, perquè no sabíem què volia dir aquesta paraula.

Era una bossa d’olives del mercat sense forat on barrejàvem verdes, negres i marrons si la mare tenia el dia generós.

Era una visita al mercat que ara ja no existeix, en una Barcelona que fa tants mesos que no visito i un record d’una olor d’olives que m’hi ha transportat, un divendres de tant de fred, en un país que no és el meu i que no sé d’on ve.

Relat protagonista del programa 'Aquesta nit només canten per mi' de Bocaradio, el dimecres 21 de gener del 2015.

http://www.bocaradio.org/boca_wp/podcasts/aquesta-nit-nomes-canten-x-mi-episodi-88-olives/