Al metro d’un país estranger pujo els esglaons sense pensar-hi. Tinc el cap
ple de coses que he de fer.
Fins que m’arriba aquella olor.
La de les olives del mercat de Barcelona. Aquelles que menjàvem els tres
germans. Grosses, d’un color verd fosc amb un gran pinyol, el qual devies
lluitar per no tragar-te’l si no volies tenir una olivera per sempre a
l’estomac.
Aquells que no eren engolits acabaven sent llençats ben lluny amb totes les
nostres forces. Emperò, a vegades, seguits d’un capirot de la mare si no ens
n'havíem salvat.
Les olives del mercat venien en una bossa de plàstic transparent i no com
ara amb aquelles capsetes de les quals no en cau pas res.
El nostre tresor rajava si tenia un foradet i havies de córrer a tapar-lo
amb el dit si no volies deixar el teu rastre de suc d’olives per totes les
rajoles amb flors de l’ara Nova Esquerra de l’Eixample.
Aquestes eren cobertes de fulles que amagaven grans misteris i que devíem
espolsar si no plovia.
La felicitat, aleshores, no era la nòmina a final de mes, perquè no sabíem
què volia dir aquesta paraula.
Era una bossa d’olives del mercat sense forat on barrejàvem verdes, negres
i marrons si la mare tenia el dia generós.
Era una visita al mercat que ara ja no existeix, en una Barcelona que fa
tants mesos que no visito i un record d’una olor d’olives que m’hi ha
transportat, un divendres de tant de fred, en un país que no és el meu i que no
sé d’on ve.
Relat protagonista del programa 'Aquesta nit només canten per mi' de
Bocaradio, el dimecres 21 de gener del 2015.
No hay comentarios:
Publicar un comentario