PESSIGOLLES

Bevíem d'una font de Barcelona, al parc del davant de la Sagrada Família.

Aquesta fotografia la va fer el meu pare.

El paisatge era tan bonic com ell el va saber captar.

El cel era d'un blau tan intens que cap núvol podia esquinçar la seva bellesa.

Les torres de la Sagrada Família li feien pessigolles com li fan cada una de les punxes de la muntanya de Montserrat.

No obstant això, es mostrava impassible. Deixant un enorme sol regalar-nos els seus rajos de temperatura ideal.

Els verds brillaven amb força i les flors ens engalipaven amb la seva olor. Era primavera.

L'església, encara en construcció, estava rodejada del que a mi em semblaven petites formigues amb càmeres fotogràfiques retractant aquest moment, tal com feia el meu pare.

Els meus germans seguien bevent de la font i jo li vaig demanar al pare si podia veure-hi també pel visor de la càmera. Volia saber que hi veia que tant el feia somriure.

Em preguntà si volia fer una fotografia i li vaig dir que no. I quan finalment em deixà mirar per la finestreta vaig somriure jo també.

Que bonica és la vida darrera d'una càmera!

Quin sentiment saber que puc capturar-ne un instant, un trosset de Barcelona per guardar-me'l a la butxaca i a la memòria per sempre.

Aleshores vaig entendre-ho tot, perquè tants estrangers venen a la nostra terra i perquè els que som d'aquí n'estem tan orgullosos.

Els meus germans jugaven a mullar-se amb l’aigua de la font i el meu riure esclatà ben fort: ells no sabien el que sabíem mon pare i jo.

Text de l’1 de juny del 2013 modificat per ser llegit a l’Aquesta Nit Només Canten per Mi a Bocaradio el 12 d’abril del 2015.